Avui Dia Mundial de la Poesia m’ha semblat oportú recordar l’Oda a Espanya del poeta Joan Maragall. Escrita l’any 1898, després de la Guerra de Cuba, intentava incidir en la Regeneració del sistema de la Primera Restauració Borbònica. L’inici del poema amb el famós “Escolta, Espanya…” il·lustra el continuat intent fracassat i repetit des de Catalunya per canviar les tendències dominants en la política espanyola. Però per ser escoltat cal que des de l’altre banda hi hagi voluntat de diàleg i durant tres segles no ha estat possible i ara ja sembla impossible.
Oda a Espanya
Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m'ha donat la terra aspra:
en 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos - marxar replens dels fills
que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar com una folla.
On són els barcos. - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre amb els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall (1898)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada